Shambalah
Otger Cataló, Mite?
Crítica a "La llegenda d'Otger Cataló i els Nou Barons" de Miquel Coll i Alentorn
Resum: S'analitza
críticament el text de Coll i Alentorn,
en el que
presumptament es demostra l'invenció tardana del mite d'Otger Cataló.
Un anàlisi crític del text, revela una gran quantitat d'apriorismes i fallades en l'aplicació del mètode científic que fan que el dit text no pugui ser en cap cas pres com a demostració de la no-historicitat de la figura d'Otger Cataló.
Un anàlisi crític del text, revela una gran quantitat d'apriorismes i fallades en l'aplicació del mètode científic que fan que el dit text no pugui ser en cap cas pres com a demostració de la no-historicitat de la figura d'Otger Cataló.
Index:
Presentació
Analitzarem en el present text, el treball "La llegenda d'Otger Cataló i els Nou Barons" de Miquel Coll i Alentorn publicat a "Estudis Romànics (1947-48)" i "Llegendari (1993)", que ha estat citat com a treball a partir del qual es 'demostra' l'invenció tardana de la llegenda d'Otger Cataló. La mirada serà crítica, ja que pensem presentar en aquest anàlisi una sèrie d'errors en els que l'historiador, que per brevetat a partir d'ara anomenarem com a MCA o be 'l'autor', incorre de forma sistemàtica i consistent, que invaliden el gruix de les seves assercions.El mètode serà, comentar una per una i seguint l'ordre d'aparició en el text de les postures, opinions i mancances que no resisteixen un anàlisi critic. Començarem per una breu descripció global del text, per passar seguidament al detall i finalment a les conclusions crítiques.
S'afegeix finalment un darrer apartat on es comenten algunes de les implicacions dels elements simbòlics de l'història d'Otger Cathaló que s'han evidenciat durant l'elaboració d'aquesta crítica. Implicacions que resulten força allunyades de les concepcions habitualment atribuïdes al personatge.
Descripció global
El text de l'obra està format per una breu introducció, XI capítols
(129
paràgrafs) i un apèndix amb parts dels texts antics comentats en ella.
Ja
d'entrada, una primera lectura, revela que el mètode de presentació de
l'argumentació, parteix tot donant per fet que tot el referit
a Otger
Cataló és mite i invenció. En cap cas hi ha un intent
d'analitzar
l'historicitat o no de la figura. Des de la mateixa introducció, el
mite es assimilat a invenció, negant u obviant completament la
possibilitat d'existència d'elements històrics en els relats tractats.
La tesi bàsica del text (que no es revela fins el final del mateix), és que la primera versió de l'història d'Otger Cataló és del segle XIII i que la variant genealògica va ser inventada el segle XV a l'Alt Berguedà, al voltant de la família dels Pinós. L'únic element que sí és objectiu en l'anàlisi de MCA, és precisament la detecció del fet que els noms d'alguns dels nou barons i personatges associats a algunes versions del mite, es troben de forma clara associats als Pinós del segle XV. Desafortunadament, aquesta aportació a l'anàlisi crític dels texts sobre Otger, que sí és rellevant, es veu deformada, per els sistemàtics errors d'interpretació, i els apriorismes que porten a MCA més enllà de la natural observació de la possibilitat d'una apropiació partidista per part dels Pinós del segle XV d'una història pre-existent, per caure en una preconcebuda i no justificada negació de l'historicitat de la figura d'Otger.
MCA fa un detallat anàlisi de les possibles fonts documentals anteriors al texts coneguts, a base de considerar diferents proto-versions, però limita la seva existència només al casos que resulten coherents amb l'objectiu preconcebut de l'anàlisi i ignora de forma sistemàtica la possibilitat d'existència d'altres fonts documentals si dita acceptació podés implicar contradicció amb l'hipòtesi que pretén provar, cosa que desvirtua d'arrel la pretesa cientificitat de l'estudi. Analitzarem tot seguit les errades presents en el text, capítol a capítol per desprès avaluar de forma global les presumpcions del treball de MCA.
La tesi bàsica del text (que no es revela fins el final del mateix), és que la primera versió de l'història d'Otger Cataló és del segle XIII i que la variant genealògica va ser inventada el segle XV a l'Alt Berguedà, al voltant de la família dels Pinós. L'únic element que sí és objectiu en l'anàlisi de MCA, és precisament la detecció del fet que els noms d'alguns dels nou barons i personatges associats a algunes versions del mite, es troben de forma clara associats als Pinós del segle XV. Desafortunadament, aquesta aportació a l'anàlisi crític dels texts sobre Otger, que sí és rellevant, es veu deformada, per els sistemàtics errors d'interpretació, i els apriorismes que porten a MCA més enllà de la natural observació de la possibilitat d'una apropiació partidista per part dels Pinós del segle XV d'una història pre-existent, per caure en una preconcebuda i no justificada negació de l'historicitat de la figura d'Otger.
MCA fa un detallat anàlisi de les possibles fonts documentals anteriors al texts coneguts, a base de considerar diferents proto-versions, però limita la seva existència només al casos que resulten coherents amb l'objectiu preconcebut de l'anàlisi i ignora de forma sistemàtica la possibilitat d'existència d'altres fonts documentals si dita acceptació podés implicar contradicció amb l'hipòtesi que pretén provar, cosa que desvirtua d'arrel la pretesa cientificitat de l'estudi. Analitzarem tot seguit les errades presents en el text, capítol a capítol per desprès avaluar de forma global les presumpcions del treball de MCA.
Comentari detallat
Capítol:1) La idea dels nostres
orígens
en els temps medievals
[P:1] "Per als nostres
cronicons... L'ascendència
franca (1) dels nostres comtats,
presidits pel de
Barcelona, era prou recordada per la
nostra
gent (2). que veia la nostra
existència estatal... Per aquells
cronicons no té gens d'interès el
període visigòtic, i la nostra història comença amb les lluites de
Carlemany contra els sarraïns (3)...
La llegenda de la pluja de
creus
de sang en la
conquesta de Girona (4)..."
#1 Atribueix
als francs la pròpia existència dels
comtats, ignorant de pla la tradició secular goda, autòctona i anterior
a la franca.
#2 Presumpció.
Pretendre saber el que recordava la gent
d'aquestes terres abans del segle XII, resulta ridícul. És un exemple
del to acrític i en general apriorístic de l'autor.
#3
Ignora (lògicament de
forma voluntària) que els
cronicons estan escrits sota l'influencia catòlica, i la majoria des de
el punt de vista del conqueridor, i que per això mostren la polaritat
simplificadora de cristians vs sarraïns i no parlen evidentment de
l'història dels conquerits. Altres fonts de l'època i del seu entorn
internacional pinten un quadro més realista i complex, en el que els
elements goths, jueus, territorials i dinàstics juguen papers de
primera magnitud. És doncs, una simplificació contrària a la lògica
sociològica de la societat del moment.
#4 Mirant
de
reafirmar el seu punt de vista, MCA evoca
seguidament la que considera primera llegenda específicament catòlica,
atribuïble al segle XI, com si el fet de l'existència d'un mite catòlic
(cosa més que habitual en l'història del cristianisme) impliqués la
irrellevància o inexistència de les les altres influències de l'època.
Il.lògic.
[P:2] "Durant aquests
temps...
la unió amb Aragó en 1137, contribuïren
a donar als catalans una més ferma
consciència de la
seva personalitat independent (5)
i a donar una
importància més limitada en la nostra naixença com a poble a l'acció reconqueridora dels reis
francs (6)..."
#5
L'autor sembla ignorar de
nou que la personalitat
diferenciada de les terres catalanes es pot detectar ja fàcilment en
l'època visigoda, i abans de la forçada uniformització romana en la
cultura ibera. Reduir la 'catalanitat' a un 'invent' que apareix entre
els segles IX - XII, és de nou ignorar (lògicament de nou de forma
voluntària) l'influencia de les etapes anteriors, la cultura dels
pobles de l'època i la complexitat intrínseca del
període.
#6
Qualificar de
'reconquesta', l'acció dels reis francs,
en el seu intent d'apoderar-se d'unes terres que en cap cas havien
estat seves, mostra el prejudici catòlic de l'autor. Només veient de
forma reductora a Carlemagne com a 'cristià' que reconquereix terres
'cristianes' es pot entendre que l'intent d'apropiació d'unes terres
godes per part dels gals, es pugui qualificar de 'reconquesta'. Opinió
increïble vinent d'un historiador del segle XX!
[P:9] "Aquesta versió
dels
nostres orígens esdevingué
clàssica i fou l'adoptada per tota la nostra historiografia
oficial (7)..."
#7 L'autor omet
senyalar que la gran majoria de
l'historiografia dels segles següents als fets estarà condicionada per
la presència censora de l'Inquisició i el sesg propi de la cultura
catòlica dominant. Dato essencial en examinar els texts, que no serà
esmentat en cap moment en l'anàlisi que fa MCA.
[P:7] "L'arquebisbe
Roderic,... Ell [Roderic] és qui atribueix al
bíblic Túbal la població d'Espanya, ell és qui inventa
els Cetubales (8) com a poble d'on
sortiren els
celtibers... ell [Roderic] és qui
obre a Hèrcules les
portes de les nostres cròniques (9) i
qui imagina..."
#8
Com pot pretendre MCA
saber si Roderic es va
'inventar' els Cetubals? No pot ser que Roderic estigués plasmant una
opinió del seu temps, i no pas seva?. És un exemple del menyspreu
intel·lectual de l'autor per els escriptors antics, totalment
injustificat.
#9
Aquí torna a fer el
mateix que dèiem en el punt
anterior, però en aquest cas, MCA ignora que l'associació de Hércules
amb aquesta terra, es atribuïda explícitament a clàssics molt
anteriors, com per exemple Beroso. És a dir, atribueix com a 'invenció'
a un autor posterior, és a dir Roderic, opinions objectivament molt
anteriors a ell. Sense cap mena d'explicació.
Capítol:2) Formació de la llegenda
d'Otger i primeres etapes de la seva
evolució
[P:1] "Estant així les
coses,... Segons aquesta, la
reconquesta s'inicia a Catalunya molt abans de
Carlemany (10)..."
#10 No
cita que hi
han altres fonts que parlen de
resistència dels pobladors goths als àrabs. Dóna per descomptat la
validesa de l'existència de una 'reconquesta' al conjunt de la
península!?.
[P:9] "És de creure que
en
l'origen comú d'ambdues versions es devia
trobar una narració llegendària molt succinta que feia davallar el nom
dels catalans del senyor de un domini anomenat Cataló situat a Aquitània (11),
a qui
atribuïa...."
#11
L'autor fa de la
localització a Aquitània una dada de
una presumpta font comuna, cosa que li permetrà introduir el tema de la
localització problemàtica dels camps Cathalaunics, però és que en els
dos texts comparats, Aquitània nomes apareix en un d'ells, en l'altre
Otger és provinent de 'Fransa', no específicament d'Aquitània. Per això
resulta injustificat col·locar Aquitània com a dada de la font
comuna.
[P:12] "Però Chalons és
al
nord de França ..... en canvi en l'imaginació
dels catalans
que (12)..... El text de
Jordanes,.... no sembla ésser
conegut dels nostres erudits fins la
segona meitat del segle XVI (13)..."
#12
Nova apel·lació a una
no provada intervenció de
l'imaginació dels autors catalans. De nou i amb una total falta de
rigor MCA pressuposa invenció abans d'haver-la
provada.
#13
Aquí l'argumentació es
torna il·lògica, per una
banda, reconeix que l'idea de la proximitat dels Camps Cathalaunics a
Tolosa, i per tant l'identificació amb Aquitània, prové del text de
Jordanes l'historiador goth del segle VI, i que aquesta informació
passa als historiadors posteriors encara que sigui de forma indirecta.
Peró per altre que 's'equivoquen' perquè Chalons (la localització
moderna del camps Cathalaunics) és al nord de França. Però és que
aquesta dicotomia només es pot donar un cop reconegudes dues
localitzacions. Per els autors que està comentant potser només hi havia
una localització concreta, la d'Aquitània, i per tant tot el discurs,
només corrobora el que el sentit comú ja deia, que si havia una
localització antiga (indirecta, per implicació semàntica, i potser
errònia), els autors que posteriorment parlen d'aquell lloc,
l'atribueixen al que ells coneixien, res més.
També
cal destacar que l'autor sembla creure que una informació d'un
episodi cabdal en l'història dels goths, i recollida per un historiador
goth, només pot passar al coneixement dels erudits catalans
(descendents d'aquells mateixos goths) per texts que siguin coneguts
per nosaltres. És com si ignorés la possibilitat de la transmissió de
l'història dels Camps Cathalaunics entre els goths per altres
vies!.
[P:12] "En el passatge
corresponent a .... ('tornà a Tolosa des dels
Camps Catalàunics'), suggerint
també la idea
errònia (14) que els dits camps es
trobaven prop de la
ciutat."
#14 Aquí
atribueix
de forma ja més gratuïta, que la frase
[de Roderic] a semblança del text de Jordanes implica proximitat. És
una impressió creada per el discurs. Com que el text de Jordanes
semblava que indicava proximitat, el fet de repetir el dictat de
l'acció, porta a repetir el sentit de proximitat, però és un artifacte.
La frase 'Z tornà de X a Y', no implica proximitat espaial entre X i Y,
tan sols continuïtat temporal o d'acció, però a l'autor li val com a
manera de reforçar (falsament, per irrellevant) la seva opinió sobre el
tema.
#15 En
aquest bloc
l'autor especula amb la possibilitat
de que les diferents denominacions de Gascunya i Guiena entre els
manuscrits de Paris i València, es deguin a un possible text llatí
anterior, però resulta ser simplement una especulació pura i dura. Un
pressuposat text anterior llatí és pretessament 'traduït' diferentment
per els versionadors posteriors.
[P:15] "La data,....
Però,
¿com explicar-se la desconcertant
implicació que la reconquesta de
Catalunya (16) per part del senyor
del castell de Cataló fos feta
sobre els gots i no sobre els
sarraïns (17)? Creiem que la
responsabilitat de semblant
monstruositat
historiogràfica (18) recau sobre
l'autor de l'original de
la versió de...."
#16 De
nou una
referència a una in-demostrada
'Reconquesta' de Catalunya, de nou la visió catòlica excloent, per
damunt de la realitat sociològica del moment. De nou una 'reconquesta'
sense una 'conquesta' prèvia, que indica que MCA està parlant
probablement més des de
les seves conviccions pròpies que no pas des de raonaments
fonamentats.
#17 Aquí
es
manifesta en tota la seva cruesa,
l'esbiaxament de l'autor, que sembla incapaç d'entendre, que els
sarraïns van envair aquestes terres, però que la gent qui hi vivia eren
goths, i no van ser pas deportats de forma massiva i canviats per àrabs
vinguts d'Àfrica, i que per tant té ple sentit parlar de guerres amb
els gots, (que estaven sota domini àrab)!. Resulta increïble que un
historiador, només pugui acceptar que les guerres es van fer només
entre 'cristians' i 'sarraïns', i pretengui ignorar, per exemple la
dicotomia gal-goth, o la tensió catolicisme-arrianisme (secular entre
els goths, especialment d'aquestes terres) o catolicisme-jueus
(àmpliament documentada, i que va donar episodis prou
memorables).
#18 El
qualificatiu de 'monstruositat historiogràfica' remata
l'argumentació donada en el punt anterior, al manifestar que a l'autor
li resulta del tot impensable que algú pugui parlar de les guerres de
Carlemagne en aquestes terres com guerres contra 'els goths'. Cosa que
indica la curiosa (per deformada) manera que l'autor veu als habitants
d'aquestes terres a l'època (es com si només hi haguessin cristians o
sarraïns, no goths, ni gals, ni jueus, ni guiencs, ni berbers... etc).
Ridícul!
[P:18] "Hi ha, doncs, un
nucli
embrionari representat per alfa,
inspirat en el record dels Camps
Catalàunics (19) a través de
l'arquebisbe Roderic... i en
la batalla de Poitiers..."
[P:21] "Aturem-nos
primerament
en el nom d'Otger,... I que, finalment Otger
el Danès era conegut també entre
nosaltres (20) a traves de les
cròniques fabuloses de
Turpí ..."
#20 Aquí
l'autor
fa que l'existència en la cultura de
l'època d'altres Otgers famosos (per exemple, el Danès, des
de el
segle XII), 'expliqui' l'elecció d'un novament anomenat de forma
gratuïta
'inventat' Otger Cataló. De nou una especulació, un
pre-judici.
[P:22] "Intentem
ara explicar l'aparició dels Nou
Barons (21),...."
#21 En
aquest
paràgraf l'autor cita les aparicions de
grups de nou cavallers des de el segle XV, i de nou fa el pas
d'assimilar l'existència de paral·lels en la literatura a 'invenció' en
el cas dels Nou Barons. A part de ser arbitrari, (com en el cas del nom
d'Otger, la repetició no implica no existència), en aquest cas és
especialment greu per que es deixa de citar la font base de les
històries de 'Enèades', és a dir, l'ingredient religiós. Tant el
cristianisme, com les religions anteriors, i de les que el cristianisme
va copiar els mites (sants i ordres angèlics), parlen des de temps
immemorials de 'enèades' famoses, cosa que es remunta fins l'antic
Egipte. Això és pertinent perquè si més no algunes de les redaccions
dels Nou Barons, citen explícitament la interpretació religiosa
cristiana (9 barons a semblança dels 9 cors d'àngels). De manera que es
pot considerar la possibilitat que sigui un element simbòlic i no
'real' en un sentit historiogràfic, si bé tampoc es pot descartar que a
l'època, es fessin servir aquesta mena de 'raonaments mítics' a l'hora
de fer tasques més mundanes, recordem sinó l'assimilació de Carlemagne
amb el rei bíblic David. En cap cas, es pot inferir la no existència o
invenció dels dits Nou Barons, per el fet que les Enèades fossin un
tema present popular en la cultura de l'època amb arrels clarament
anteriors al fets. L'autor en cap cas cita la relació amb el significat
religiós que els texts sí mencionen.
[P:24] "Passem ara a
examinar
quines gestes... És
ben poca cosa oi? Es veu que l'autor de gamma era home de molt poca
imaginació, perquè ni aquesta poca cosa va inventar-se, ja que la va
extreure, fent-ne una adaptació rudimentària d'un altre text ben
conegut, com demostrarem de seguida. (22)"
#22 De
nou un
raonament circular sobre un pre-judici. Com
que ja sabem d'entrada que és una invenció, podem mofar-nos de la falta
d'imaginació de 'l'inventor' quant ens troben de que no 'inventa'!. Pot
ser és literatura, però no pot ser ciència.
#23 Aquí
l'autor
molt assenyadament, conclou que ja que
tenim un text anterior on un Otger ve a les terres de Catalunya a fer
proeses i és mort a Empúries, els redactors posteriors ho van treure
(la falta d'imaginació del punt anterior) d'aquest text. Fins aquí és
ben lògic, el que ja no és lògic, és que això demostri la no existència
d'Otger!. Més aviat semblaria que si un text d'origen estranger, parla
de la vinguda i mort d'un personatge no català anomenat Otger a
aquestes terres, potser és que hi ha una arrel de veracitat en
l'història. Però lluny d'això l'autor es basa simplement en la
'fabulositat' del text, per reforçar el seu pre-judici, sense caure en
que
si l'Otger de la Gesta no té res de real, perquè la Gesta és una
'crònica fabulosa', per el mateix raonament Carlemagne tampoc va
existir!. Ens trobem doncs de nou davant d'un raonament formalment
defectuós, i que sembla ignorar el més bàsic sentit de la lògica.
Aquesta mateixa ignorància voluntària la trobarem de forma sistemàtica
en l'anàlisi de l'autor cada cop que una font estrangera apunti a la
possible historicitat de Otger Cataló, cosa que indica una voluntat en
l'error metodològic.
[P:27] "El fals Filomena
era
ben conegut... per historiadors de la
decadència com Andreu Bosch i Jeroni
Pujades (24)."
#24 Aquí
l'autor descriu com l'història d'Otger pot haver
arribat a l'època de Pujades, però no comenta que per a Pujades, Otger
és ben real i dona una visió força raonada de les seves fetes en una
visió conjunta i gaire bé any per any dels fets de l'època.
Això al
menys hagués pogut donar un sentit de voluntat d'imparcialitat al
text.
[P:28] "Passem ara a
analitzar
la partició de Catalunya en novenes....
La divisió de Catalunya en nou comtats i el mateix nombre de
vescomtats, cases de nobles i varvassories, no cal dir que és purament
arbitrària. Res no ho demostra millor que l'existència ja a la primera
meitat del segle XV al menys, d'un altre versió de la divisió de
Catalunya que suposa l'existència
de dotze cuitat,
dotze aigües navals (rius navegables), dotze comtats, i dotze
vescomtats (25)....
#25 Aquí
tenim un
altre presumpció d'arbitrarietat.
L'autor, basant-se en el fet de que hi ha més d'una partició de
Catalunya documentada conclou que les particions son arbitràries.
Ignora però que tant l'una (la de novenes), com l'altre (la de
dotzenes), tenen una forta component simbòlica, molt especialment en la
cultura del moment. Donat que dita natura simbòlica és una dada ben
coneguda, resultaria no assenyat creure que l'autor ho fa per
desconeixement, i que la seva atribució d'arbitrarietat es basa en la
ignorància, per tant només ens queda que pressuposar la voluntarietat
de l'autor en ignorar el fet que l'arrel de dita partició (com ja hem
dit al parlar dels Nou Barons) és religiosa. Dita presumpció
d'arbitrarietat li serveix a l'autor per reforçar l'opinió de que
l'història d'Otger és una invenció, mentre que reconèixer la component
religiosa (cristiana a l'època) en dita 'invenció' sembla ser que no és
de l'interès de l'autor, cosa que resulta curiós en algú que no ha
tingut cap inconvenient en qualificar de 'Reconquesta' les guerres de
Carlemagne a les terres dels goths.
[P:31] "La versió gamma
degué
assolir força divulgació, puix ja entre
1435 i 1447 la trobem reflectida, amb alguns errors, entre ells el
canvi del nom d'Otger en Roger, en l'obre de l'italià Lorenzo Valla
sobre el regnat de Ferran I d'Antequera. És
aquest el
primer cop que un estranger es fa ressò de la nostra
llegenda (26)."
#26 Desprès
d'haver dit que l'historia d'Otger es treta
de la Gesta Karoli, obra franca del segle IX, resulta xocant dir que el
segle XV és el primer cop que un estranger es fa resó de la 'nostra'
llegenda. Com a molt serà de la 'nostra elaboració' de dita presumpta
llegenda.
Capítol:3) La versió dels
Comentaris de
Marquilles
[P:9] "Passem ara a un
altre
punt que té força interès. Des del punt
de vista de la jerarquia feudal, l'acceptació, com a reals, dels
episodis narrats per gamma, conduïa a dues conseqüències: primera
la igualtat entre el comtat de
Barcelona i els altres
comtats catalans (27), i segona, la
independència (a
causa de llur preexistència) de les nou baronies respecte als nou
comtats. De les dues la primera és la que podia tenir repercussions més
trasbalsadores, ja que podia menar
a l'afebliment del
poder reial, hereu de la preeminència que el comte de Barcelona tenia,
des de temps ben reculats, damunt de quasi tots els altres comtats
catalans (28)...."
#27
Aquí l'autor semble
implicar que l'igüaltat entre
comtats és un invent de l'època del naixement de la versió gamma,
ignorant de pla, la pròpia tradició ancestral goda d'independència i
igualtat entre caps expressades per els historiadors tan antics com
Osorius o Jordanes i que continuarà en els comtes catalans com a goths
que eren.
#28 En
aquest punt
l'autor fa esment de l'oportunitat
tàctica de la història d'Otger en el escenari polític de l'època que
ell pressuposa que s'inventarà la llegenda (si bé en aquest punt encara
no ha revelat el moment precís al lector), com a possible motiu de dita
'invenció'. Això que sembla força raonable, té seriosos inconvenients.
En primer lloc, confon el que es pot explicar com un oportunisme en la
reedició d'un mite antic per interessos locals amb l'invenció total de
dit mite. En segon lloc, ignora voluntàriament que l'historia d'Otger
si fos certa, es situa abans de la preeminència de Barcelona sobre el
altres comtats. És a dir, que per l'autor, és forçós que el mite sigui
'inventat' per aquest motiu d'oportunitat política, i que per tant el
raonament fallarà si resultés que el mite de la igualtat inter-comtal
tingués alguna base històrica anterior. Peró es que resulta que
efectivament existeix una llarga tradició testamentària sobre
l'herència dels honors en les nostres terres, que va dur al ja famós
'primus inter pares' molt abans de la dita presumpta invenció
políticament oportunista de l'història d'Otger. En altres paraules, si
al segle XV volien afeblir la reialesa citant l'igüaltat dels comtats,
hagués estat més directe, remetre's a la pròpia tradició goda i
testamentària, que no pas recorre a inventar-se un mite fundacional nou
per tal de mirar de justificar quelcom que ja era ben sabut de bell
antuvi.
Capítol:4) La versió de Tomic
[P:3] "Però, al costat
de tot
això, Tomic.... Diu
que Otger era alemany de d'alt llinatge (29)
i que
l'exercit...."
#29 En
aquest
punt, una afirmació tan rellevant com
l'origen noble i alemany d'Otger no és comentada en absolut per
l'autor!. Això resultarà molt significatiu, quan veurem que l'autor en
tot moment ignora en el seu anàlisi les informacions sobre l'origen
d'Otger provinents dels autors estrangers.
[P:12] "Al llarg
d'aquesta
relació de les iniciatives de Tomic hem
anat apuntat la motivació i la font d'algunes d'elles. D'altres són purament arbitràries i obeeixen
només a
la pruïja detallista que caracteritza sempre el desenvolupament de les
llegendes erudites (30)...."
#30 Aquí
l'autor
presenta un altre de les seves
presumpcions bàsiques. Les 'llegendes erudites' guanyen detalls a mida
que passa el temps, cosa que evidentment indica la seva arbitrarietat i
naturalesa imaginària. Aquest pre-judici (en cap moment definit ni
demostrat) li serveix a l'autor per eliminar del seu anàlisi tot el que
pugui ser contradictori als seus pressupòsits, és a dir, que si en un
moment li convenia que la localització dels Camps Catalaunics a
Aquitània formés part de una presumpta proto-versió (sense gaire
fonament per cert), i per tant fos acceptada com a detall
'valid', l'origen estranger d'Otger, donat que evidentment
pressuposa existència real, és simplement ignorat com a 'detall
inventat propi de una llegenda erudita', sense cap mena de justificació
ni anàlisi!. Evidentment amb principis tan flexibles com aquest de les
'llegendes erudites' es pot arribar a les conclusions que un desitgi,
però certament, difícilment seran vàlides.
Capítol:5) La transmissió de la
llegenda
després de Tomic
[P:6]T:"De la versió de Tomic
parteixen.... Inventa,
a més una batalla de Napifer de Montcada contra els
sarraïns (31) després de la mort
d'Otger, en la qual Hug
de Mataplana mena la davantera;..."
#31 L'autor
aquí
de nou no té cap problema en pressuposar
invenció. Enfrontat amb el fet que un autor aporta una dada que li
resulta desconeguda, no té cap problema per declarar que és una
invenció, sense donar cap mena de prova!.
Capítol:7) La difusió de la
llegenda
durant el segle XVI
[P:1]T:"De fet, les
crítiques... com és ara considerar
també alemanys als Nou Barons, de modificar lleugerament llurs noms de
fonts i l'ordre de llur enumeració (32)..."
#32 Aquí
l'autor
constata l'existència de diverses
versions sobre els noms i les designacions dels Nou Barons, però no
sembla que això el porti a considerar aquests detalls de l'història
d'Otger com a volàtils, i per tant poc significatius, o indicadors de
manipulació. Això resulta curiós, donat que l'autor al final del seu
treball, recolzarà la seva tesi de 'falsedat' de la llegenda
precisament en la correlació dels noms de Nou Barons amb l'entorn del
Pinós del segle XV. És a dir, que si el noms apareixen el segle XV
agrupats al voltant de una família, indica invenció, però si hi han
varies versions, no és important? Incoherent.
#33 Aquí
l'autor
per una banda, diu identificar el text
d'on Beuter explica haver tret les dades, però per altre banda reconeix
que el text al que l'autor fa al·lusió no parla d'Otger, i per tant
creu que devia ser una presumpta versió 'interpolada' amb la llegenda.
Hi han vàries assumpcions gratuïtes en aquest raonament. En primer
lloc, podria ser que Beuter tingués accés a un text diferent del
suposat per l'autor. En segon si era el mateix, però interpolat, això
implica l'existència d'una font documental extra (la interpolada) que
l'autor sembla ignorar. En qualsevol cas, tot indica la possibilitat de
que a l'època de Beuter existís un text on Otger es deia Katazlot. Cosa
que l'autor en comtes d'examinar-ho prefereix ignorar, deixant-lo com a
una 'interpolació amb la llegenda'. De nou el pre-judici, de que
l'història és una llegenda, i per tant la negació voluntària d'examinar
altres possibles fonts documentals que més aviat apunten en sentit
contrari al pre-determinat per l'autor.
#34 Aquí
l'autor seguint amb el repàs de les versions de
l'història, dona fe de l'existència d'una versió amb dades tan
significatives, com adscripcions familiars d'alguns dels Nou Barons en
la noblesa d'Europa, i detalls concrets del desenvolupament de
l'història. Es podria creure que tal cosa, donada l'importància de les
implicacions per a la tesis de l'autor, el portés a examinar
acuradament la veracitat d'aquesta font, oi?. Doncs no,
l'autor
incomprensiblement decideix no comentar-la en absolut. El discurs de
l'autor implica invenció per part de Beuter, però sense explicitar-ho,
i el que és més significatiu, elegeix, davant d'una font radicalment
contrària a la seva tesi, el silenci més absolut. No és lògicament
acceptable una 'demostració' que després de declarar possibles
contradiccions no les resolgui, i simplement les ignori. No serà l'únic
cas, l'autor enfrontat a altres fonts que apunten no sols a una
historicitat genèrica d'Otger com a un heroi antic, sinó al seu molt
significatiu parentiu, decidirà també molt significativament no
analitzar-ho.
[P:7] "Les darreries del
segle
XVI..... Cap
a 1564
és el fantasiós cronista alemany Wolfgang Lazius qui afaga Otger pel
seu compte, i encara que no coneixem directament les seves obres, pel
que diuen Pujades i Corbera a principis de la centúria següent, podem
inferir que el nostre cabdill descendia de Teodobert, fundador de la
segona dinastia dels ducs de Baviera i era fill de Grimoald III i de la
seva segona muller Viltruda; (35)... Fa
de mal dir quina fou la font...Altres elements de la seva versió els
poà en l'història de Baviera i la seva fantasia desbridada i el seu poc
respecte a la veracitat històrica van fer la resta. (36)"
#35
Aquí l'autor, no té cap
reparo a reconèixer que no
coneix de primera mà les obres de Lazius, però tot i així, el tracta de
bones a primeres de 'fantasiós'. Increïble la parcialitat que demostra
MCA, encarat a un historiador que a semblança de Beuter, dona detalls
específics de la vinculació d'Otger i els Nou Barons amb la més alta
noblesa europea de l'època.
#36 En
aquesta
part l'autor fa un lleuger intent de
referir part de les dades de Lazius a una presumpte font èpsilon de
l'anàlisi que l'autor està fent. Però el bon gruix de dades que apunten
a una historicitat clara d'Otger son despatxades, amb referències a la
fantasia i l'imaginació de Lazius. Cosa que fora potser raonable si
l'autor s'hagués pres la molèstia de demostrar dita 'falsedat', Peró no
hi ha ni una sola refutació lògica, ni una sola. Tan sols la presumpció
no raonada en l'inici del text de que les llegendes guanyen 'detalls' a
mida que passa el temps, i que per tant son 'inventats', cosa que ja
hem comentat anteriorment en el punt 30.
De nou l'autor, enfrontat amb
fonts que aporten dades extres sobre la figura, en comptes de
considerar la possibilitat de l'existència d'altres fonts documentals a
les que l'autor ha basat inicialment la seva argumentació, decideix de
forma gens científica, 'matar al missatger' declarant-te'l 'fantasiós',
és a dir, 'mentider'. Resulta trist comprovar que la parcialitat de
l'autor arriba a tals extrems, i és ben evident que no podem parlar de
'demostració' de la no-historicitat d'Otger a base d'ignorar o denigrar
totes les fonts que podrien fer trontollar l'hipòtesi
inicial.
#37
En aquesta part, de nou
l'autor, desprès de
reconèixer que no coneix l'obra original, no té cap reparo en
qualificar
el text de l'epitafi d'Otger, directament com a 'invenció'!
L'explicació que dona és simple: És que dit epitafi conté els trets mes
característics de l'història. El fet de que evidentment això és un
raonament circular i per tant buit de validesa lògica, indica el poc
rigor que l'autor ha fet servir en el seu treball. Segons
l'autor, el citat document a Poblet portat de Cuixà, la llosa duta des
de Eixalada, tot invenció pura i dura. Serà l'opinió de l'autor, mai
demostració lògica.
[P:16] "La
idea de triar Sant Andreu d'Eixalada per
radicar-hi la imaginària tomba d'Otger va ésser una veritable
troballa. (38)...i
en darrer lloc,
l'enterrament d'Otger Cataló en el monestir de Sant Andreu d'Eixalada
constituïa un paral·lel de l'enterrament d'Otger de Normandia en un
monestir de Sant Andreu (que és el de Sureda) reportat pel fals
Filomena, i la comitiva fúnebre que havia de dur les despulles d'Otger
Cataló des del camp dels assetjadors d'Empúries fins al Conflent no era
sinó una rèplica de la que segons Filomena, havia dut el cos de l'altre
Otger fins al Roselló. (39)"
#38 Aquí
l'autor
qualifica de 'troballa' la dada del lloc
de l'enterrament d'Otger, en un clar judici
d'intencions.
#39 En
aquesta
part l'autor intenta explicar el perquè en
la seva opinió l'enterrament és una invenció. Bàsicament és que el text
que abans havia qualificat de 'fabulós' cita un trasllat del cos
d'Otger a un altre lloc, d'aquí l'autor treu tota 'l'evidència' de que
disposa per al seu raonament. El problema és que és extremadament
feble: El primer lloc, el fet que un text anterior citi un trasllat del
cos d'Otger però a un lloc diferent, de nou, potser implica copia per
l'autor posterior, però no implica irrealitat del fet narrat. En segon
terme, precisament l'existència de
variacions en el relat més aviat implica multiplicitat de fonts, i això
apunta a l'existència del fenomen en primer lloc. En tercer terme,
aplica la presumpta 'fabulositat' del text més antic a un text que ha
reconegut que no coneix i per tant implica de nou pre-judici. I en
quart lloc, li sembla perfectament possible la invenció de tot un
seguit de dades fàcilment objectivables (el document a Poblet, la llosa
a Cuixà), tot i que no es coneix que a l'època fossin considerades com
a falses. Resumint, com que el segle XIII, ja van escriure d'un Otger
mort a Empúries i traslladat en processió a la tomba, es van inventar
l'enterrament a un monestir molt antic que va ser destruït per un
aiguat, per tal d'inventar-se un epitafi, que per altre banda, resulta
que sí que va poder ser salvat gracies a la llosa de Cuixà, i copiat a
un document a Poblet, només per fer més creïble l'invenció. Com si una
cosa tingués relació amb l'altre, més enllà de la presumpció de mala fe
que l'autor gratuïtament atorga, perquè evidentment si Otger és una
invenció la seva tomba també ho ha de ser. És un cas de demostració
negativa,
i per tant falsa: 'com que no hem trobat la llosa de Cuixa això
demostra que l'història és inventada', i per tant, seguint el mateix
'raonament', n'hi ha prou amb destruir una llosa per borrar a un
personatge històric!. Aquest darrera frase té un especial sentit en el
cas de l'autor.
Capítol:8) Les versions del segle
XVII i
les darreres refoses de la
llegenda
#40 Amb
aquest
breu paràgraf, l'autor despatxa de pla la
versió de Pujades, ni una sola paraula al fet de que Pujades en la seva
Crònica ja responia a bona part dels punts que l'autor cita com a proba
de no historicitat de la figura d'Otger. MCA no dona ni una sola
refutació als arguments de Pujades i simplement prefereix silenciar al
lector l'existència de dites refutacions antigues. Cosa que d'entrada
ja fa al treball incomplet, i es suma a l'esbiaix que l'autor
sistemàticament presenta en els tractament dels texts que contradiuen
la seva hipòtesi.
[P:7] "Desprès d'aquests
dos
autors.... Esmentem
entre ells la del P.Argaiz en La Perla de Catalunya, escrita en 1676,
obra en la qual relaciona el castell Otger de Montserrat amb Otger
Cataló, a qui n'atribueix la fundació. Sembla que aquest castell
estigué emplaçat on després hi hagué l'ermita de Santa Magdalena i que
ja va desaparèixer en el segle XI (41)..."
#41 En
aquest
paràgraf l'autor cita com encara al segle
XVII, segueixen apareixent atribucions a Otger, en aquest cas cal
remarcar que és sobre un castell que ja porta sis segles desaparegut en
el moment de que dita atribució és registrada per escrit. Aquest fet no
mereix cap mena de comentari per part de l'autor.
[P:8:9] "Les darreres
aportacions a la llegenda....En la seva Història
de Catalunya, publicada en 1860,... i per
fer més
suggestiva la figura del nostre heroi manlleva a Hèrcules la seva maça
i la pell del lleó de Nemea i les posa, respectivament, al puny i
damunt de les espatlles d'Otger.
Sentim haver de dir que la pell del lleó no tingué èxit. En tingué en canvi, la maça. La figura d'Otger, en les escasses incursions que ha fet en la literatura de la Renaixença, acostuma a anar armat de la maça que li ofrenà Victor Balaguer (42)..."
Sentim haver de dir que la pell del lleó no tingué èxit. En tingué en canvi, la maça. La figura d'Otger, en les escasses incursions que ha fet en la literatura de la Renaixença, acostuma a anar armat de la maça que li ofrenà Victor Balaguer (42)..."
#42
En aquests paràgrafs
l'autor mostra el seu
desconeixement del simbolisme de les figures clàssiques, demostra no
haver entès ni gens ni mica les atribucions mítiques fetes a la figura
d'Otger, i
no haver-se llegit cabalment la Crònica Universal del Principat de
Cathalunya de Pujades, per bé que l'ha citada poc abans, en el punt 40.
Ens explicarem: En primer lloc l'autor pensa que l'associació d'Otger amb Hércules que fa Víctor Balaguer, és només per fer el relat mes suggestiu, ignorant que els elements del mite d'Otger, explícitament el gos, remet a la figura de Osiris, de qui Pujades seguint als autors clàssics, fa personatge cabdal en les èpoques remotes de Catalunya. El fet de que Víctor Balaguer l'associï amb Hércules en lloc d'Osiris, es deu probablement al fet (que sembla que l'autor també desconeix per bé que Pujades ho explica), de que en èpoques pretèrites als personatges famosos, depenent de la seva naturalesa se'ls hi posaven diferents apel.latius, així, els herois eren tots 'Hércules', els fundadors 'Saturns', els governants 'Júpiters', i així anar fent.
Balaguer potser va confondre L'Hèrcules Osiris dels clàssics, amb L'Hèrcules de la cultura grega, i per això li posà la maça i la pell del lleó, (si be també s'ha de dir que existeixen representacions antigues de Hércules Osiris amb pell de lleó i sense maça) mentre que Verdaguer, en el seu Canigó, li posà només la maça, i és que si bé l'Hércules grec dels dotze treballs duia una maça de fusta i la pell del lleó de Nemea, Osiris, L'Hèrcules Osiris que recullen els clàssics duia normalment només una maça, això sí, de bronze.
Ens explicarem: En primer lloc l'autor pensa que l'associació d'Otger amb Hércules que fa Víctor Balaguer, és només per fer el relat mes suggestiu, ignorant que els elements del mite d'Otger, explícitament el gos, remet a la figura de Osiris, de qui Pujades seguint als autors clàssics, fa personatge cabdal en les èpoques remotes de Catalunya. El fet de que Víctor Balaguer l'associï amb Hércules en lloc d'Osiris, es deu probablement al fet (que sembla que l'autor també desconeix per bé que Pujades ho explica), de que en èpoques pretèrites als personatges famosos, depenent de la seva naturalesa se'ls hi posaven diferents apel.latius, així, els herois eren tots 'Hércules', els fundadors 'Saturns', els governants 'Júpiters', i així anar fent.
Balaguer potser va confondre L'Hèrcules Osiris dels clàssics, amb L'Hèrcules de la cultura grega, i per això li posà la maça i la pell del lleó, (si be també s'ha de dir que existeixen representacions antigues de Hércules Osiris amb pell de lleó i sense maça) mentre que Verdaguer, en el seu Canigó, li posà només la maça, i és que si bé l'Hércules grec dels dotze treballs duia una maça de fusta i la pell del lleó de Nemea, Osiris, L'Hèrcules Osiris que recullen els clàssics duia normalment només una maça, això sí, de bronze.
Així doncs tenim que la figura d'Otger va ser atribuïda als personatges fundadors de Catalunya segons els clàssics més antics. L'autor al ignorar dits elements simbòlics de l'història clàssica, es veu abocat a creure, en una associació errònia i superficial, en motius purament artístics per part de Balaguer i els altres autors posteriors. Peró el fet és que els elements més llegendaris de l'història, en concret el gos que el cuida, i la seva posterior recompensa en forma d'un collar daurat, apunten en primer lloc a una clara voluntat de referir-se als clàssics igualant Otger amb Osiris, i per altre banda a l'evidencia de una posterior cristianització de elements originalment pagans. Així el cuidats del gos a Otger (li llepa les ferides) son una referència clara a l'història cristiana de Llàtzer, el pobre de l'evangeli de Lluc, i també a l'explicació moralista pròpia del cristianisme del collar del gos com a 'regal en recompensa per el seus serveis prestats', quant és precisament l'estrella d'Osiris, és a dir Sírius, la que es localitza usualment en el collar del gos de la constel·lació del Canis Major.
És el fet d'aquesta cristianització d'elements pagans de la llegenda, la que apunta a una creació del relat en una època de la cultura goda propera encara a l'arrianisme, i en tot cas sempre anterior a les creuades, entre els segles VIII i XI, ja que si hagés estat de naixement una llegenda purament 'cristiana' no hagués hagut de perquè tenir elements simbòlics pagans clàssics, i menys camuflar-els sota formes cristianes. I aquesta proximitat en la datació de la llegenda apunta més aviat cap a una possible historicitat de la figura d'Otger Cataló, i indirectament aposta per la continuïtat, probablement descoratjada per el règim carolingi per massa gothitzant, de la denominació de Kathalunia a aquestes terres.
Capítol:10) Cronologia
#43
Aquí l'autor basa els
seus raonaments, exclusivament
en la transmissió de texts reconeguts pe l'autor, i per tant ignorant
la possibilitat de
existència d'altres línies de transmissió o altres fonts, és per això,
que com a molt només pot recular la 'creació' de l'història al segle
XIII, quan ja tan sols un anàlisi simbòlic (explicat en el punt 42)
apunta a un origen clarament anterior al dit segle
XIII.
[P:6] "Per veure
d'obtenir una
major precisió.... Bé,
doncs; creiem que de l'examen de gamma es desprèn que la intenció que
la informa és la demostració d'una preeminència, o al menys de la
independència de tota jerarquia feudal, a favor dels llinatges fundats
pels Nou Barons, i d'una igualtat entre els comtats catalans, sense una
major categoria per al de Barcelona i, per tant, sense una major
autoritat per al poder reial (44)....."
#44 En
aquest punt
de l'exposició l'autor vol lligar la
situació política del moment (inicis del segle XV) en el que creu que
s'origina una de les variants de l'història, com a explicació del
contingut propi de l'història, concretament a l'aspecte referit a
l'igüaltat entre comtats.
Però de nou és un argument fal·laç, i és que més enllà de la possible
oportunitat política de tal argument al moment que l'autor diu, el que
no es pot negar és que el concepte d'igualtat entre comtats, és molt
anterior al dit moment, i que de fet és pràcticament fundacional de la
cultura goda. Per això al segle XV, tal concepte no és més que una
repetició, o reutilizació. En poques paraules, l'oportunitat política
de l'argument en un cert moment, no implica lògicament la creació de
dit argument en tal moment, tal i com l'autor pretén.
Capítol:11) Qui fou l'autor de la
versió
genealògica primitiva?
[P:2:3] "Per als
detractors de
la llegenda
otgeriana.... Però, sigui com sigui, el que
creiem
segur és que el redactor de gamma era una persona relacionada amb la
casa de Pinós, amb la qual Tomic, com és sabut, estigué també
íntimament relacionat.
#45 A
la
part final del text, l'autor entra en la part
que és pròpiament més valuosa. L'autor documenta una relació
directe entre una desena de noms de nobles propers a la família de
Pinós d'inicis del segle XV, i els noms que es citen relacionats amb
els Nou Barons en la majoria de les versions de l'història posteriors
al segle XV. Aquesta relació, que evidentment porta a pensar en la
re-utilització partidista d'una llegenda pre-existent, tal i com tots
els
precedents indicarien, l'autor prefereix creure que tanca el raonament
que justifica l'invenció total del relat!. El problema és que
en
tot el treball no ha
donat una sola proba de la no-historicitat d'Otger, i per tant la seva
insistència retòrica en la inexistència d'un Otger real, no deixa de
ser de fet una opinió, que no per repetida serà pas més certa.
Conclusions crítiques.
Resumim els punts crítics que hem pogut detectar en "La llegenda d'Otger Cataló i els Nou Barons" de Miquel Coll i Alentorn.De l'anàlisi del text es desprèn l'existència d'un gran nombre d'errors metodològics i formals. Els hem resumit en 8 grans categories:
A)
Especulacions, apriorismes, i lògica formalment defectuosa. 13 casos:
punts= 2, 4,
11, 14,
15, 19,
20, 22, 23, 26,
32,
37, 45
B1) Preconcepcions temàtiques, sobre temes com els orígens de Catalunya, Reconquesta, Catolicisme, etc. En els que l'autor expressa o bassa raonaments sobre l'existència o la naturalesa de punts històrics sense la seva deguda explicació. 10 casos: punts=1, 5, 6, 7, 10, 13, 27, 28, 43, 44
B2) Referència a una injustificada creença en la complexificació històrica dels mites com a justificació per a l'arbitrarietat i per tant no realitat històrica dels elements tardaners de les narracions mítiques. Teoria de les 'llegendes erudites'. 1 cas: punts= 30
B3) Visió històrica amb un esbiaix cristià-catòlic, que porta a ignorar altres elements. 4 casos: punts= 3, 16, 17, 18
C2) Atribució d'intencions i invencions sense cap mena d'explicació lògica, ni demostració plausible. 8 casos: punts= 8, 9, 12, 31, 35, 36, 38, 41
E) Evitar el comentar punts de vista o fonts contràries a l'hipòtesi inicial, parcialitat. 5 casos: punts= 24, 29, 33, 34, 40
En general l'autor parteix del convenciment que l'història d'Otger és una llegenda. De fet, tot el treball, és una constant repetició d'aquesta opinió expressada això sí, com si fos un fet ja provat, per acabar el treball 'demostrant' que va ser essencialment 'construïda' al voltant dels Pinós del segle XV a l'Alt Berguedà.
És aquest apriorisme bàsic el que fa de tot el treball més un exercici de literatura que no pas un treball de deducció històrica, i explica bona part dels 13 casos dels punts de la categoria A.
El fet de que a demés mostri una sèrie d'esbiaxos culturals, on l'autor sembla ignorar el més mínim sentit de l'autocrítica, explica el gran nombre de casos de la categoria B1 i els de les categories B2 i B3. 15 casos en total.
Un altre del defectes sistèmics del treball, és la constant referència a les 'invencions' dels autors quan no van en la línia de l'hipòtesi de l'autor o quan les seves aportacions podrien implicar la negació de dita hipòtesi. En ocasions sobre dades de tan clara rellevància per l'anàlisi del personatge com la seva ascendència. Això es manifesta en les categories C1 i C2. Total 9 casos. Concretament per MCA, els següents autors es van inventar les següents parts de l'història:
- l'autor del fals Puigpardines (una batalla)
- Lazius (l'ascendència de la casa de Baviera)
- Beuter (ascendència alemana)
- Roderic (Cetubal i Hèrcules)
- Marquina (enterrament i epitafi)
- Argaiz (fundació d'un castell)
Finalment, hem tristament d'assenyalar que l'autor, cau sistemàticament en la parcialitat, al evitar el comentar els punts de vista contraris, i ignorar les fonts que podrien resultar contràries a l'hipòtesi de l'autor. Concretament, MCA es deixa de comentar:
- Pujades (resposta a la no-historicitat d'Otger)
- Tomic (ascendència noblesa alemana d'Otger)
- Beuter (ascendència noblesa alemana d'alguns dels Nou barons)
És doncs, per aquesta sèrie de raons que creiem que el dit treball de MCA en cap cas pot ésser considerat 'provador' de la irrealitat històrica de la figura d'Otger Cataló.
Sobre Cataló i Kathalaunia
Per acabar, només explicitar algunes reflexions sobre la figura d'Otger Cataló que han anat sorgint arrel de la realització d'aquest anàlisi critic.En el comentari del punt 42, ja s'ha presentat l'idea de que la presència d'elements simbòlics pagans que han estat cristianitzats, permet suposar una datació entre el segles VIII (moment en el que suposadament varen passar els fets), i el segle XII, (època d'inici de les creuades, i de fort increment del catolicisme en l'imaginari popular). Si l'història d'Otger hagués estat creada amb posterioritat, i per tant sota l'influencia majoritària de la cultura catòlica, més que trobar elements pagans cristianitzats, més aviat trobaríem elements purament catòlics.
Seguint aquesta línia de raonament, se'ns presenta una imatge força interessant. Veurem com el gos que acompanya a Otger, un cop eliminada l'assimilació cristiana amb el gos llepaire de St. Llàtzer, esdevé literalment un gos o llop al costat d'un guerrer goth. Figura amb connotacions de ferocitat, tal i com convé a la cultura goda i les seves arrels en la tradició guerrera tràcia, que contrasta fortament amb l'imatge de defalliment pròpia del gos llepaire del cristià i pobre, que mai guerrer, St. LLàtzer.
No oblidem que el llop, és explícitament l'animal totèmic de la guerra de dites cultures goth-tracies, i que tal i com explica Cassius, els guerrers feien servir les amanites muscàries per convertir-se en llops a l'hora d'enfrontar-se a les tropes romanes, en un fantàstic i històric exemple de maridatge de 'homes-llop' i 'tocats del bolet'.
I per acabar d'arrodonir l'imatge, cal recordar que son precisament els ibers, els catalans de l'antigor, els que en aquestes terres, també tenien el llop com a animal totèmic, present de forma gaire bé constant en les seves monedes. I cal remarcar que també trobem en la seva ceràmica la figura del llop amb braços, és a dir, de nou l'home-llop, i que també és precisament aquí on també trobarem l'us de l'amanita, i la tradició dels 'tocats del bolet'.
Otger Cataló amb el gos-llop, esdevé símbol clànic, d'identificació grupal de la societat i cultura goth-ibera, i per tant indicatiu exclusivament de les terres catalanes, les úniques a l'Europa occidental amb susbstracte iber-goth. No és figura gala o franca, ni tampoc figura especialment sarraïna o jueva. És per això que trobem molt adient la figura d'un Otger portant l'insígnia del llop o el gos, com a patriarca de la catalanitat, per més que francs, àrabs, catòlics o jueus hagin mirat d'esmorteir el símbol i la seva càrrega d'identificador social i per tan política.
Sota aquesta òptica, sembla lògic el que s'apuntava al final del punt 42 sobre l'interès dels francs i els seus aliats catòlics en desmuntar els mites o figures heroiques de les terres conquerides als goths. Ho van intentar, però l'història ens diu que no ho van aconseguir.
Si per altre banda, seguim la relació amb Osiris, tampoc perdríem aquesta imatge de ferocitat pròpia de la cultura goda, ja que el gos d'Orió o Osiris, representat per Canis Major, és Laelaps ('el vent de la tempesta') el gos caçador, a qui mai se li escapa la pressa. I cal senyalar, que tot i que en la cultura europea occidental Osiris es té usualment com un déu purament egipci, no és pas així en la lectura del clàssics, que el fan nascut al Peloponès, i heroi ('Hércules' segons la costum antiga) en la Frígia i la Tràcia, just abans de passar a Egipte i venir a aquestes terres a derrotar a Gerió.
Referent a l'us del nom de Kathalunia, o variants al llarg del temps:
1)
Tenim que el nom dels camps Catalaunics, son
coneguts ja,
des de el segle III.
2)
Sabem que eren un lloc de referència simbòlica de primera magnitud per
els visigots, degut a la batalla amb Atila al segle V, i la mort en
ella de Theodoric, rei dels visigots.
3)
Que s'ha sovint relacionat el naixement del regne visigot a la
Septimania pocs anys després, (com a federati dels romans) amb
dita batalla, i que
4)
El nom de Theodoric, restà com a nom de prestigi en la cultura
visigoda. Per altre banda,
5)
Tenim testimonis documentals de gent anomenada Català o variants
semblants, en aquestes terres des de el segle XI.
La possibilitat de que existís al segle VIII o IX, un personatge noble, ja sigui que s'anomenés Kathaló, o bé que fos provinent dels dits camps Cathalaunics, que participés en la represa d'aquestes terres, i tot morint, es fes un nom, permetria omplir el buit que s'observa entre els segles V i XI, i podria ser coherent amb l'hipòtesi de que durant el regnat carolingi tal nom va ser voluntàriament evitat per els governants francs, a semblança del que hem comentat de la figura d'Otger i el gos-llop.
Llavors, es podria especular que només la separació factual de l'estat franc a partir de Guifré va permetre l'extensió en l'us del nom de Kathalaunia, fins el punt d'arribar a ésser emprat com a denominació de tot el territori, cosa que sense l'acceptació implícita de la població, hagués estat del tot impossible. És precisament la necesitat d'aquesta acceptació pública, social, pròpia de la natura de l'ideari popular, la que implica el fet de que nom de Kathalaunia, fos àmpliament conegut per la població. I això de nou apunta o bé a una difusió de l'història d'Otger molt primerenca, o bé a un coneixement previ, en base al record dels camps Cathalaunics. Ambdues hipòtesis son coherents tant mateix amb la figura d'Otger com a identificador iber-goth, és a dir, català.
Cellablanca Catalunya - 11 de Septembre de 2008
