JORDI: L’expressió “tocat del bolet” es fa servir per designar un comportament sense coherència ni lògica segons el criteri de la majoria, una majoria que ignora els efectes dels fongs psicoactius i en conseqüència és poc objectiva per jutjar els seus efectes. O sigui que esperem, des del club dels “tocats del bolet”, que tocant el bolet, s’hi afegeixin més socis. I si algun dia som majoria, estar “tocat del bolet” serà més raonable que no pas no estar-ho.
Si a algú li agrada experimentar, investigar, explorar i descobrir, són activitats que l’aproximaran a decidir-se a menjar aquests bolets i els obriran noves possibilitats de navegar.
JOAN: Presentem a continuació les experiències psicodèliques que hem viscut “tocant el bolet” amb fongs del gènere psilocybe, compartides per dos psiconautes, que anomenem Jordi i Joan. Per això els nostres relats apareixen en paral·lel, com en un diàleg.
De vegades parla l’un, de vegades l’altre, per presentar un tipus d’investigació poc corrent. No coneixem cap estudi que ressegueixi una experiència compartida durant tant de temps i sota formes tan diverses.
JORDI: Hem canviat els noms dels personatges i dels llocs, perquè deixant de banda tota pretensió de notorietat, preferim continuar en la tranquil·litat de l’anonimat. Desgraciadament, avui en dia, algunes persones de la nostra societat de l’any 2008 encara consideren el consum de drogues un tabú, una prohibició i un pecat.
JOAN: No hem sotmès aquests anys de recerca a un protocol científic estricte, però ens hem acollit a la prova empírica i a la observació compartida, amb la intenció d’indicar camins, més que de dissenyar mapes.
JORDI: Hem preferit seguir un ordre temporal correlatiu, començant per les respectives primeres experiències perquè el relat sigui més entenedor. La part narrativa dels fets que presentem és objectiva, certa i verídica, relata els fets que van passar. El que fa referència a la interpretació dels símbols i les vivències internes és totalment subjectiu. De totes formes, quan l’experiència subjectiva d’un coincideix amb la d’un altre, o d’uns altres, es pot dir que, en aquest grup, és totalment certa.
JORDI: Sóc un fumador quotidià de marihuana des de fa 30 anys i quan ja havia complert els 50 vaig tenir l’oportunitat i l’atreviment de menjar bolets psicoactius, que em van obrir la porta a noves percepcions de la consciència.
El que he viscut, experimentat, pensat i sentit durant les 15 o 20 vegades que he travessat aquesta porta ja sé que no ho aconseguiré comunicar per escrit, tot i i això, intentaré aproximar-m’hi. Em servirà per posar odre als records i a la vegada és un repte que em plantejo: mirar de transmetre, a través de les paraules, una mica de l’aire fresc-càlid de l’altra banda de la porta.
La primera vegada que vaig fumar marihuana va ser en companyia d’un amic pintor, al bar “El Paraigua”, pròxim a la Plaça de Sant Jaume de Barcelona, a finals dels 60.
La marihuana es va presentar en forma de caramel, és a dir premsada i embolicada amb un paper transparent de cel·lofana, amb els dos extrems cargolats. Segurament havia arribat amb barco del Marroc. En fumar-la, vaig notar unes pessigolles al cervell. Em va semblar haver-me tornat una mica més lúcid i em vaig adonar que aquella substància obria nous camps d’experimentació mental.
El subministrament es va acabar al cap de poc temps i em va semblar allò que en diuen: “Una flor no fa estiu...”
Però al cap de poc temps vaig anar a fer la “mili” al Sahara. Corrien els anys 70. Allí em vaig fer amic d’un “sevillano” que, com jo, ja havia tastat la marihuana. Quan els músics de la Legió van venir al campament, els vam comprar “maria” i quan ja érem soldats anàvem al quarter de la Legió i fèiem els “trapicheos” al bar.
També vaig comprar marihuana als marroquins que portaven mercaderies a la frontera de Tah. Com que anava de paisà en missió secreta de l’exèrcit no m’escorcollaven al control de frontera.
En totes aquestes ocasions vaig fumar dosis moderades, podríem dir lúdiques.
Després del servei militar treballava en una empresa a Màlaga i en una ocasió disposava de 5 dies festius seguits i vaig pensar arribar-me al Marroc. Vaig agafar un autobús de Màlaga a Algeciras i allí el ferry fins a Tànger.
En arribar al port de Tànger vaig trobar un noi que s’oferia de guia. Em va dir que em buscaria un taxi per anar al centre i vaig acceptar. Em va portar a un hostal on em vaig instal·lar. L’endemà ens vam trobar i visitàrem el Zoco i vam anar a dinar a un restaurant. Allí li vaig demanar si em podia aconseguir hash i em va dir que sí, tot i que ell no fumava.
Al cap d’una estona va comparèixer amb una paperina de paper d’estrassa tacada de l’oli de la bola de hash que hi havia a dintre. Allò era el Doble Zero!
Aquella nit fumant hash a l’hostal i mirant per la finestra de l’habitació veia un carrer estret, poc transitat, un fanal i les ombres d’unes branques amb fulles que es projectaven en una paret blanca.
Tot mirant la paret es va transformar en una pantalla de “cinemascope” en color. S’hi veia un paisatge de les zones desèrtiques de Nord Amèrica i uns indis a cavall i al galop, amb plomes, arcs, fletxes, que corrien, corrien... sense arribar enlloc.
Quan ja marxava de Tànger, al port, vaig tornar a trobar aquell noi i em va regalar un tambor de ceràmica, molt artísitc, que el temps va acabar trencant...
Va ser la primera vegada que vaig tenir al·lucinacions visuals amb el hash i penso que va ser per la concentració de THC que tenia aquella “xocolata-oli”.
No sé què és viatjar amb LSD i mai no he provat la heroïna. L’experiència amb la cocaïna va ser curta, sobretot per tractar-se d’un producte molt adulterat i car.
També vaig accedir a un estat altern de consciència sense haver pres cap droga. Un dia que havia pujat a una muntanya, en baixar-ne hi va haver un moment en el que em vaig fondre amb la Naturalesa. La terra, les pedres, els arbres, la llum, l’aire i jo... érem el mateix.
Els bolets van aparèixer davant meu l’estiu del 2003, quan en Joan els va posar damunt la taula d’un mas que jo tenia la muntanya.
JOAN: Tinc 60 anys i la meva experiència amb les drogues va començar tard, cap als 30. Havia viscut estats alterns de consciència des d’infant en somnis especialment vívids, en algunes experiències sexuals intenses, en estats febrils o en moments de perill. Havia practicat diverses tècniques com la meditació, el dejuni o l’aïllament, que m’havien provocat canvis d’estat, però mai no havia experimentat una llarga immersió conscient en un món que no fos l’ordinari.
Havia fumat una mica de haixix, però la meva primera experiència psicodèlica va tenir lloc un vespre d’estiu, a Canet de Mar, a finals dels anys 70. Vaig prendre un secant de LSD, convidat per un grup de teatre amic. Érem una colla de gent i em van assignar un guia, seguint el bon costum hippy, perquè m’ajudés en el meu primer viatge.
Recordo poques escenes de la meva vida amb precisió cinematogràfica, però encara puc recuperar molt bé la primera sensació d’aquell àcid. Érem en un bar i al cap d’una mitja hora d’haver pres aquell trosset de paper, de sobte vaig notar que tot havia canviat profundament i vaig tenir una sensació lleugerament paranoica, com si tothom s’adonés del que em passava. Em vaig anar adaptant a un ritme que no semblava aturar-se.
Després, en una gran casa vora el mar, va començar el viatge. Érem al saló amb el meu guia. Els altres companys que també havien pres l’àcid es van anar perdent per l’edifici. Començava a experimentar les distorsions sensorials que acompanyen la pujada de l’àcid i en un moment donat em va venir al cap una constatació que, curiosament, ha estat la clau de tota la meva recerca posterior, encara que aleshores no passés d’un exaltant descobriment que aviat vaig oblidar.
En observar la meva ment vaig veure els meus pensaments lluny de mi, com si fossin a uns metres de distància, independents de l’observador que els contemplava.
- Em veig a mi mateix pensant! – vaig exclamar, meravellat - ¡Això és com el que diuen els filòsofs de l’idealisme alemany! – vaig afegir absurdament al meu guia que vetllava perquè tot anés bé i em recomanava que m’ho agafés amb calma i no em mirés en un mirall.
Vaig explorar aquell nou estat. Un corrent intens m’impulsava endavant i vaig comprendre perquè es parlava del “viatge de l’àcid”. Els colors, les formes, les sensacions augmentaven i se sobreposaven. Vaig mossegar un préssec i vaig notar cadascun dels seus pèls finíssims a la llengua mentre la frescor del suc despertava milers de sabors lluminosos i suaus.
També vaig mirar de fer un dibuix. Em vaig asseure a la taula i vaig agafar un retolador negre. Dels traços maldestres que feia sorgien llums meravelloses. Vaig traçar uns quants gargots i em vaig aixecar. Per cert, l’endemà, quan el vaig tornar a mirar em vaig quedar decebut. Era un garbuix inconnex.
Vaig començar a explorar la casa en el nou estat. En passar davant d’un mirall penjat a la paret se’m va acudir contravenir les recomanacions del meu guia, que ja m’havia deixat, i em vaig mirar. Esperava veure un monstre – havia sentit les històries de l’època sobre l’àcid – però vaig veure la meva cara, una mica desencaixada, amb les pupil·les molt obertes i una expressió de sorpresa.
Després em vaig dirigir al terrat de la torre on hi havia uns quants companys de viatge contemplant una deliciosa nit. En pujar a la terrassa vaig mirar a l’esquerra. En un racó fosc, sota la barana, em sotjava un ésser deforme, d’aspecte demoníac, una de les poques visions monstruoses que he vist en aquests estats. Vaig apartar la vista, em vaig estirar al terra i vaig mirar el cel estrellat.
Aleshores totes les estrelles es van organitzar sota la meva atònita mirada formant una immensa cúpula de milers d’estels units per fils de llum, que teixien una xarxa còncava d’una estremidora força i bellesa. Immediatament em vaig sentir atret per l’estrella que apareixia al cim de la cúpula i vaig sortir literalment disparat cap al cel. Quan ja era molt amunt vaig decidir tornar.
El viatge de l’àcid va durar tota la nit, un procés que em veia obligat a continuar i que el final es va fer repetitiu i una mica pesat.
Val la pena assenyalar que cap al matí estava estirat al llit d’una habitació de la casa, amb una sensació de fort cansament. Quan tancava els ulls veia literalment el banc del Park Güell de Gaudí com si fos una serp líquida feta de lluminós i colorit trencadís, que ondulava i es movia sense parar.
La típica baixada es va allargar un dia més. L’endemà de l’experiència vaig passar un dia descansant i em retornaven les típiques seqüències repetitives y adherents de l’àcid.
Aquesta primera experiència puc assegurar que no es va esborrar mai més de la meva memòria. La imatge de l’ascensió al cel estrellat se’m va quedar profundament gravada.
Vint anys més tard, sense haver pres cap psicotròpic, la vaig retrobar quan vaig tenir la oportunitat de passar una bona estona dins del sarcòfag de la Cambra del Rei de la Gran Piràmide de Keops, en un viatge a Egipte durant la guerra del Golf.
Hi havia pocs turistes i vaig subornar amb el clàssic “backshish”, el vigilant de la piràmide. Vam pujar la llarga rampa que mena a la Cambra. Ens vam ajupir per passar el dintell i vaig penetrar en aquell espai indescriptible. Em vaig ficar dins del sarcòfag, que té una mida perfecta per a una persona d’estatura mitjana, i el vigilant em va deixar en la més absoluta negror.
Immediatament vaig experimentar un efecte similar al de l’àcid. Sortia literalment disparat cap amunt, en direcció al que em va semblar la punta de la piràmide. Vaig perdre la noció del temps, incapaç de processar aquell potent efecte.
Quan va tornar el vigilant vaig observar que la humitat del meu cos, en aquell ambient extremadament sec i estable, havia dibuixat la meva silueta al fons del sarcòfag...
Si bé continuava creient en la realitat de la percepció ordinària, sabia per haver-ho viscut i no només per raonament, que hi havia altres maneres de percebre igual o més reals.
Després de la primera experiència amb l’àcid em vaig obrir a l’experimentació amb els psicotròpics i vaig començar fumar haixix i marihuana més sovint. Ocasionalment vaig viure moments gairebé psicodèlics amb aquesta planta. Un va ser a Dinamarca, amb una herba tractada amb èter, que provocava fortes distorsions de l’espai. També vaig experimentar intensos efectes en menjar marihuana o fumar oli de hash, però cap d’aquestes experiències no va arribar a la intensitat d’aquell primer àcid.
També vaig tenir oportunitat de provar la cocaïna, aleshores de gran qualitat. Era un altre món. Un magnífic tònic, més que una clau. Vaig explorar algunes substàncies més, totes d’efectes poc rellevants.
A primers dels anys 80 vaig prendre per primera vegada Psilocybe. Érem una colla i no recordo la dosi, probablement baixa. Era el matí i els efectes van ser més alegres i suaus que els de l’àcid. Rèiem inconteniblement i se’ns va acudir agafar el cotxe i anar de des l’interior on érem, a la costa catalana. Durant el camí vam parar i em vaig endinsar, sol, al bosc. Vaig percebre immediatament, a un nivell gairebé visual, petits punts de llum entre les plantes, consciències vives que m’observaven.
L’experiència va tenir un to bàsicament lúdic. Assenyalo que el vespre del mateix dia, envigorit potser per l’experiència, vaig viure una de les sessions sexuals més actives de la meva vida. Certament, la connexió entre el sexe i els enteògens és molt notable i està poc treballada. Si bé es recomana l’abstenció sexual amb el psilocybe, no em consta que ningú hagi explorat la possibilitat contrària a fons.
Després del primer bolet, recordo només dos intents piscodèlics fallits. Un amb amanita muscaria, que, a causa potser de la dosi o de l’estat dels espècimens, no em va produir cap efecte. La segona va ser amb un àcid de nova generació que em va provocar un decebedor efecte amfetamínic.
A finals dels 90, a través d’uns joves que els collien als Pirineus, vaig prendre en dues o tres ocasions Paneolus, el nostre psilocybe. Van ser sessions lúdiques, de grup, en les que ens entreteníem amb els bells efectes sonors i visuals del bolet entre rialles.
En algun moment de solitud m’adonava que aquella experiència revelava mot més, però no vaig aplicar cap mètode ni propòsit, em deixava portar per la curiositat i per una afinitat natural amb aquests estats.
El 2004 va començar l’etapa d’experimentació conjunta amb en Jordi i el seu germà, que marca un radical tombant en la meva trajectòria psicodèlica.
JORDI: El temps d’experimentació ha sigut d’uns 4 anys i sobretot a l’estiu o èpoques pròximes. La majoria de vegades a l’hora de dinar, algunes a mitja tarda i poques de nit. La duració dels efectes, entre 2 i 8 hores, segons les dosis.
Els espais han sigut variats. Des de l’interior d’una casa, a un terrat, un pati i en plena natura, sota i al voltant d’una balma.
Els companys, amics naturalment. I entre ells, el meu germà. Encara que amb qui més experiències hem compartit ha estat amb Joan. També, en alguna ocasió, els hem provat sols.
Els bolets sempre han sigut Psilocybe Cubensis, cultivats, recol·lectats i assecats de manera natural i pesats després amb una balança de precisió per quantificar les dosis, que han anat de 1.5 grams a 5 grams per cada psiconauta.
Sembla que el millor sistema és moldre amb un molinet elèctric de cafè els bolets secs i dissoldre aquesta pols en un líquid, una vegada mesurada la dosi, i prendre-se’l.
Els antics parlen de caçar, més que de collir, bolets, perquè encara que semblin vegetals, no ho són i no acaba de quedar clar a quin regne pertanyen, potser a un quart...
La primera vegada que vaig mirar amb atenció els psilocybes em van semblar uns personatges amb una personalitat misteriosa. Anaven vestits de plata amb un barret d’or i tenien la sang blava.
Menjar bolets fa respecte i quan et decideixes és com llançar-se al buit, al desconegut. És com passar una porta i anar a l’altra banda i a la vegada saber que la porta és una imatge mental.
Els bolets són l’aliment de l’ànima – consciència desperta – i en menjar-los augmenten els sentiments d’amor cap als humans, els animals, les plantes, les roques, els colors, la llum... en fi, cap a tot i així ensenyen a no discriminar, que és la porta per entrar a la unitat.
Ingerir bolets ha de venir de gust i cal trobar-se en un moment físicament i psíquicament estable. És preferible dejunar unes hores abans per no tenir molèsties digestives. És recomanable dutxar-se, la continència sexual, portar roba còmoda, disposar d’un dia sense compromisos i estar en un lloc tranquil, a ser possible a prop o dins de la Natura.
M’he trobat de tot experimentant amb bolets i si hagués de fer un balanç seria clarament positiu, amb un actiu de meravelles, èxtasis, plenitud, harmonia, bellesa... i un passiu de situacions excessives, desbordants, inesperades, un xic angoixants...
JORDI: Les primeres vegades que vam menjar bolets ho fèiem mastegant-los una bona estona mentre bevíem glopets d’aigua i els efectes es començaven a notar al cap d’una mitja hora. Després ens els vam prendre en pols i al cap d’un quart ja es noten els efectes.
En la primera fase és preferible estar assegut o estirat perquè el cos experimenta com un reajustament. La temperatura corporal sembla que baixi i et sents una mica espantat, ja que la ment racional et diu que estàs intoxicat i que t’estàs morint i dissolent i també et diu que estiguis tranquil, perquè passades unes hores tornaràs al món dels “vius”. I mentrestant, si tanques els ulls, veus unes xarxes llumíniques que es desplacen en un espai aeri i buit. Amb els ulls oberts en mirar una estoneta una cosa, ondula. He vist ballar la lluna i respirar una muntanya.
La segona fase, de vegades comença badallant i et sembla que, havent dormit, tens ganes de despertar-te i et sents desconcertat, com un nen que acaba de nàixer i ho mira tot com si ho veiés per primera vegada. La mirada és neta, precisa, amb efecte de “zoom”.
L’activitat mental s’alenteix i gairebé es para, com un estany d’aigua quieta i transparent. Tot és amable et sents en certa manera protegit. Ets el nen del “rebis” alquímic, el vermell fruit del blanc, conseqüència de l’harmonia i l’equilibri dels complementaris.
La llum agafa més importància del que habitualment percebem i veiem com acaricia la matèria. És la fase de més intensitat psicodèlica. Desapareixen les ganes de fumar, de menjar, de beure i el cos passa a segon terme i la ment-consciència agafa les regnes. Es va saltant de meravella en meravella i si un es troba amb una cosa que no li agrada, només ha de canviar el focus d’atenció – que és la mirada – cap a un altre lloc.
La tercera fase és d’una baixada molt suau, el cos torna a fer-se notar, ple d’energia i vitalitat i l’estat mental del moment reconeix el d’abans i s’hi va ajustant. L’endemà es recupera la realitat ordinària i es tracta d’encaixar els records del que s’ha viscut .I t’adones que has viscut unes experiències tan fortes, autèntiques, reals i vives que has d’admetre que has entrat al club dels “tocats del bolet”.
JORDI: Els primers bolets, com deia, els vaig veure al meu mas l’estiu del 2003. Havien donat a en Joan una dosi que vam compartir, de manera que cadascú en va prendre mitja dosi petita. Recordo que durant una estona em van desaparèixer les ganes de fumar, tot i que sóc un fumador empedreït i que vaig entrar en un sentiment de pau interior i una sensació de plenitud.
En menjar els bolets havia introduït una nova substància en el meu organisme i a més d’assimilar-la bé, després vaig llegir que Hoffman diu que té una àmplia tolerància en el cos humà. Ens van quedar ganes de tornar-ho a provar.
JOAN: En aquesta primera sessió conjunta a casa d’en Jordi al camp, la dosi era molt baixa i vaig percebre el mateix estat lleuger que els meu company. No obstant, vaig advertir els punts de llum dels que parla en Jordi la següent experiència.
JORDI: La segona vegada que vaig menjar bolets va ser amb un amic a qui doblo gairebé l’edat. Érem al meu mas del camp la primavera del 2004, al vespre. Vam prendre 1.5 grams de psilocybe cadascun.
Recordo que vaig veure set punts lluminosos aeris que flotaven al meu costat. Eren molt petits, però desprenien una llum blanca i brillant. Jo els vaig veure i ells en van veure a mi i després se’n va anar. Em van semblar uns petits éssers lluminosos voladors que acompanyaven la llum del cos humà i aportaven un plus de llum als ulls i a les idees. També em van suggerir els gnoms dels contes infantils, amb el seu fanalet que il·lumina l’interior de les mines on no arriba la llum del sol.
El meu company pisconauta en va dir que em veia “com un rei” i jo el veia com un bebè, feliç, que es deixava cuidar, sense problemes ni preocupacions... Em va dir que començava a tenir gana. Jo no en tenia gaire, però em vaig ocupar del “nen” i vam menjar.
Després vam passejar pel pati i em vaig adonar que podia fer “zooms” amb la vista i aproximar-me a les coses i vaig entendre que aquests bolets devien ser una bona eina per als caçadors , ja que permeten apropar visualment el camp d’observació.
Quan ja portàvem unes 3 hores, em va comentar que havia de tornar al poble, a uns 15 de quilòmetres del mas. Jo conduïa i vaig pensar que calia tenir prudència. Vaig tenir la sensació que de vegades avançàvem poc i ens saltàvem trams del camí. Vam arribar sense incidents i ell se’n va anar a continuar la festa i jo a casa meva. Encara que tot va anar bé, ara penso que va ser precipitat agafar el cotxe al cap de 3 hores. Hauríem hagut d’esperar unes 2 hores més per estabilitzar la ment.
JOAN: Aquella mateixa tarda vaig prendre la mateixa dosi d’un gram i mig a casa meva, en un espai tancat, amb el germà d’en Jordi i la seva companya, que no va prendre res. Em va costar superar una primera fase d’inestabilitat estomacal i després vaig observar amb deteniment l’espai.
Vaig constatar el típic efecte “zoom” del bolet. Em fixava en un punt de la biblioteca on ens trobàvem i immediatament es destacava del context i s’ampliava. Si es persistia en la observació feia l’efecte que arribaria a dissoldre’s. Em va fer un cert respecte i no vaig insistir.
Tant en aquesta experiència con les altres em sorprenia un fet: que darrere de qualsevol estat hi hagués sempre aquell observador tan estable, sempre el mateix, malgrat els canvis de la percepció i de l’entorn.
JOAN: Com que llavors ja disposàvem de psilocybe suficient, vam parlar amb en Jordi, ja que tots dos som pintors, d’intentar superar el prejudici clàssic que no es pinta bé en estat alterns de consciència.
Vaig recordar la meva prova amb àcid, com si em quedés un repte pendent. I vam decidir, per primera vegada tots dos, sotmetre l’experiència amb bolets a una finalitat concreta i deliberada i seguir-la malgrat les dificultats.
JORDI: Ho vam fer el mes d’agost del 2004, a les 7 de la tarda, al meu mas. Estàvem asseguts en unes butaques, amb els cavallets i els estris necessaris per pintar, a banda i banda del “camí dels cavallers”, que mena a un antic castell templer, avui desaparegut. Més avall i pròxim hi havia el mas i una panoràmica de ponent d’una vall que es perd en un horitzó gairebé marítim i molt de cel.
Durant la primera hora, després d’haver menjat 3 grams cadascú, no em podia moure ni parlar. Però vaig intentar aixecar-me de la butaca i ho vaig aconseguir. Vaig caminar fins al mas, vaig tornar a seure i vaig mirar de pintar.
Una línia que havia de ser recta em va sortir ondulada i quan mirava els verds dels boscos i dels camps de conreu em vaig adonar que la gamma cromàtica estava formada per milers de tonalitats: verds clars, foscos, verds ampolla, de vellut, de maragda, blavosos, groguencs... i em va semblar que seria incapaç de portar-los a la tela i vaig desistir de pintar.
Era el moment de la posta d’un sol taronja.vermell que es podia mirar sense que molestés la vista. En contemplar-lo es va apropar fins a situar-se a uns metres davant meu...
L’esbós que vaig fer el vaig completar després en aquest quadre:
|
| 1. El primer quadre. La casa. Tècnica mixta sobre taula. (Retocat) |
JOAN: La primera hora amb prou feines tampoc no podia parlar ni moure’m. Resultava molt difícil enfocar la intenció per agafar un pinzell. I a sobre, m’adonava que era impossible reproduir la riquesa surreal dels colors que ens envoltaven. Milers de verds d’herba, daurats pel sol de ponent... En un moment va creuar el cel un estol d’ocells. El seu cant va travessar abans que ells el cel amb un increïble efecte estereofònic... Vaig pintar una mica, intentant superar les dificultats però no vaig acabar la vista de la casa.
 |
| 2. La casa. Acrílic sobre tela. (Retocat posteriorment) |
JORDI: Quan ja es feia de nit ens vam situar al pati del mas i vaig tornar a intentar pintar, aquest cop amb pastels. La copa de l’arbre que dibuixava em va sortir d’un sol traç. Allò em va agradar i vaig continuar fins a la matinada, donant per acabada una tela i deixant-ne una altra de començada. La lluna, que aquella nit era quasi plena, volava pel cel i quan va passar per davant del pati la vaig pintar.
 |
 |
| 3. El pati. Punt àlgid. | 4. El pati. En la baixada (Retocat) |
JOAN: Al pati de la casa vam començar una sessió extremadament intensa i productiva. Al moment que la intenció i la concentració superaven la dissolució pròpia d’aquell estat, es convertia en un magnífic impuls per pintar.
JORDI: Parlant sobre el que experimentàvem pintant, vam coincidir a considerar que pintar sota els efectes del bolet millorava el traç, buidava i calmava la ment, la qual cosa permetia deixar-se anar i a la vegada reforçar la voluntat. El resultat era més espontani, més viu i més artístic.
JOAN: S’havia fet fosc i vaig entrar a la casa per tenir més llum. Vaig agafar un full de paper i uns pastels i vaig començar a dibuixar d’imaginació el xiprer de l’exterior de la casa.
En moure els guixos apareixien riquíssimes gammes visuals, com les que abans havíem vist a la natura. Em deixava portar. De vegades em quedava clavat i m’obsessionava amb un detall, era com aprendre a moure’s en un estat fluid.
En qualsevol cas el procés era molt agradable i extremadament captivador.
 |
| 5. El xiprer. Pastel sobre paper. |
Ens va sorprendre la sortida del sol. Mai no havia pintat tant en la meva vida i el resultat era notable. Tant el que en Jordi havia fet, com els meus dibuixos, tenien una qualitat singular, comparats amb la nostra obra habitual.
 |
 |
| 6. El pati. Acrílic sobre tela. (Retocat) | 7. El pati, tinta xina i pastel sobre paper. (Retocat) |
Aquesta experiència va ser una autèntica revelació. Per primera vegada, contra el que generalment es creia, aquell món eteri esdevenia treballable i en quedaven proves més enllà del record personal. I a més el fet de realitzar una acció concreta fixava molt més el record.
JORDI: La següent experiència pictòrica amb bolets va ser cap a la primavera del 2006, a l’interior del meu taller. Ja era de nit i al cap d’una hora d’haver menjat els bolets vaig intentar dibuixar amb aquarel·la una cadira de braços amb un marc buit al damunt que havíem elegit com a model. No sabia per on començar i quan intentava fer alguna cosa, no aconseguia centrar-me. Vaig mirar de fer un dibuix i no vaig aconseguir plasmar el que veia. Em vaig començar a preocupar.
 |
| 8. El primer esborrany. Aquarel·la sobre paper. |
De sobte, em va arribar una informació mental. Primer vaig pensar que venia de l’exterior però després em vaig adonar que també venia de dins, ja que “fora” o “dins” no tenen sentit quan desapareix la barrera mental que els separa, englobant-ho tot en la unitat.
La informació deia: “Per dibuixar has de ser molt delicat, com les plomes d’un ocell que mou la brisa; la goma és tan important com el llapis; aquesta cadira que veus és un cub que s’allarga pels quatre costats i el marc del damunt l’has de col·locar després d’haver dibuixat la cadira.”
 |
| 9. El segon esborrany. Aquarel·la sobre paper. |
Llavors va desaparèixer la preocupació, perquè ja havia resolt el problema i vaig ajornar fins l’endemà la pintura i vaig dibuixar i pintar el model correctament.
 |
| 10. La cadira. Versió final Oli sobre tela. |
JOAN: Per a aquesta prova pictòrica, com l’altra vegada, vam preparar abans el material. En Jordi va agafar només aquarel·les, mentre que jo encetava l’oli.
Com a mesura de precaució, abans de prendre els bolets vaig fer uns esbossos del tema que havíem decidit pintar, la qual cosa em va ajudar molt.
Després de la primera mitja hora, durant la qual vaig estar estirat, em vaig aixecar. Vaig haver de vèncer una forta resistència, fins a aconseguir executar sense pensar els traços de la pintura amb una decisió i una eficàcia inaudites en mi.
 |
| 11. La cadira. Punt àlgid. Oli sobre tela. |
Si s’aconseguia dominar aquell estat, vaig pensar, es podia pintar o fer qualsevol altra activitat motora amb una gran eficàcia i bellesa, com si es recuperés un moviment natural al qual l’observador pot assistir a distància.
Després del primer quadre pintat “alla prima” i d’una tirada, en vaig fer tres mes aquella nit, dos en l’etapa mitja del trip i un a la baixada.
 |
| 12. La cadira. Punt mig. Oli sobre tela. |
 |
| 13. La cadira. Fase final. Oli sobre paper. |
En aquesta sèrie de cadires s’adverteix clarament una progressió. Els quadres no es van retocar gens, i són una mostra fidel de la producció d’aquella nit.
Durant l’etapa mitjana del trip vaig pintar també l’entorn. A mesura que els efectes baixaven resultava més difícil deixar-se anar, però no obstant es treballava amb fluïdesa i intensa concentració.
 |
| 14. El taller. Oli sobre paper. (Etapa mitjana) |
L’estiu del 2006 vam fer diverses proves més, en una altra casa, vora també d’un castell templer, en algunes de les quals vam pintar una mica, però d’una manera informal.
  |
| 15. Dues aquarel·les fetes al natural en l’etapa mitja de trips amb dosis mitjanes. |
JORDI: Posteriorment vam fer un parell o tres d’experiències pictòriques amb dosis mitjanes de psilocybe. Aquesta vegada en un nou emplaçament, també vora un castell templer.
Per demostrar que el traç millora en l’estat altern del bolet, ens vam plantejar la tècnica de l’”enso”, per la seva simplicitat pictòrica. Es tracta de pintar sobre paper un cercle amb pinzell i tinta xinesa, d’un sol traç i amb la mà alçada en vertical.
JOAN: Dibuixar un ”enso” –que significa “cercle”- és una pràctica central de l’art zen, un mètode i una prova d’il·luminació. Traçar un cercle d’una sola pinzellada sense recolzar la mà no sols és difícil: és una manera infalible de comprovar la fluïdesa i serenitat mentals que no admet trampes ni enganys.
 |
| 16. Enso zen clàssic. |
JORDI: Abans de prendre els bolets vam fer diverses proves i després hi vam tornar havent menjat els bolets i vam comprovar que els “ensos” fets eren més regulars i perfectes. També vam pintar un petit oliver, abans i després del bolet. Els que vam fer abans eren acadèmics i freds, els de després tenien un aire oriental, àgil, aeri, amb força. .
 |
| 17. Olivera i “ensos” fets per en Jordi abans de prendre els bolets. |
 |
| 18. Olivera i “ensos” fets per en Jordi durant la fase àlgida. |
 |
| 19. L’olivera i els “ensos” d’en Joan abans de pendre els bolets. |
 |
| 20. Olivera i “ensos” fets per Joan durant el punt àlgid del viatge. |
JORDI: A finals de l’estiu de 2006 vam fer una última experiència pictòrica, al taller d’en Joan. A mitja tarda i amb una dosi de 2 grams. El taller comunica amb el terrat de l’edifici i érem allí amb els cavallets, les teles i els olis i el que més captivava la nostra vista de tot el que es veia des d’allí era l’església gòtica del poble. La teníem a uns 30 metres i podíem contemplar la part est-nord de l’edifici. En Joan va optar per pintar tot el conjunt i jo em vaig centrar més en la part est, a la vegada que també hi feia sortir terrats, unes muntanyes al fons i un tros de cel.
Enquadrar el tema i fer el dibuix sempre és una mica complicat, sobretot si t’hi poses immediatament després d’haver pres els bolets. Però l’esquema va quadrar i ens vam llançar a posar color a la tela.
Quan estava pintant el cel, vaig pensar: “Llàstima que avui no hi hagi núvols.” I just en aquell moment un núvol va treure el nas com si sortís de l’església. Va anar avançant i em va fer la impressió d’un gran ocell.
La ment es va anticipar als fets? No ho sé, però d’altres vegades també m’havien passat situacions semblants en els estat induïts pels bolets. En una ocasió, mirava una bandera. No feia vent i vaig pensar que m’agradaria veure-la onejar i en aquell moment es va girar una mica de vent i va onejar. El mateix em va passar amb una òliba que solia rondar per la zona. En pensar en ella va aparèixer i va volar per damunt del pati...
JOAN: Jo també he constatat el mateix fenomen, especialment amb els animals, com els gats...
JORDI: A partir d’aquestes proves es pot afirmar que els bolets incrementen la capacitat artística de qualsevol pintor, encara que també influeix la pràctica i els coneixements de cadascú. Amb aquestes experiències pictòriques vam fer un article, acompanyat d’unes fotos que va fer el meu germà i el vam publicar en una revista.
JOAN: Aquestes proves amb la pintura i el dibuix van augmentar el nostre interès pel psilocybe. Ens adonàvem que si en una activitat com aquella donava aquells resultats tan evidents, també podria aportar coneixements sobre el funcionament de la nostra ment. A partir d’aleshores vam emprendre una recerca que ha marcat considerablement les nostres vides.
